RETAULE DE SANT JORDI, FET PER PERE NIÇARD (SEGLE XV)
Per Sant Jordi, una rosa i un llibre. Aquesta tradició, que combina el fet religiós amb la rosa com símbol de l’amor i el llibre com a símbol de la cultura, ha convertit el 23 d’abril en el dia més celebrat, compartit i participat per tots els catalans. I, com totes les tradicions ben arrelades, moltes vegades se segueix i es viu sense saber-ne l’origen. Per això, us oferim una aproximació als orígens d’aquesta tradició que tots els catalans, mallorquins, menorquins, eivissencs i valencians compartim cada any.
Sant Jordi: història i llegenda
Tot i la gran devoció que Sant Jordi va despertar a Europa durant l’edat mitjana, com a figura històrica se’n sap ben poca cosa. Militar romà, cristià, que va ser martiritzat cap al 303 per no abjurar de les seves creences. El nom Georgius vol dir pagès, i potser per això la commemoració litúrgica es va fixar el 23 d’abril, en plena primavera; això també explicaria en part que les tradicions populars l’hagin convertit en protector de les collites. Aquest lligam amb la primavera i el seu patronatge sobre els enamorats també el relaciona directament amb les roses que, des del segle XV, es regalen les parelles cada any.
En contrast amb el poc que se’n sap de la història, la llegenda de Sant Jordi és àmplia i molt arrelada. Una tradició molt estesa a l’edat mitjana explicava que el martiri de Sant Jordi havia durat set anys, davant d’un tribunal format per set reis. Aquesta tradició, que li atribueix una gran tenacitat per no abjurar de la fe durant set anys de tortura, va ser condemnada fins i tot per Roma però justifica que el jove cavaller fos invocat com a patró pels cavallers i per l’Imperi bizantí. En aquell temps, el seu ajut era demanat per combatre els infidels i el van escollir com a patró Geòrgia, Serbia, Anglaterra, Grècia, Aragó i Catalunya. També van aparèixer llegendes i tradicions sobre el seu ajut als exèrcits cristians.
La llegenda més popular, escrita per Jaume de Voràgine a la Llegenda Àurea, és la que explica la victòria de Sant Jordi sobre el drac. En un país no determinat, anomenat Silene, un drac tenia atemorits els habitants i, per calmar-lo, li donaven periòdicament un xot i una donzella escollida per sorteig. Un dia, però, li va tocar a la filla del rei; Sant Jordi la va alliberar, va vèncer el drac i la donzella; el rei i tot el poble es van convertir a la fe de Crist.
Des del segle XIII, la imatge de Sant Jordi sobre un cavall blanc, deslliurant la donzella i vencent el drac, és la més difosa de totes.
Sant Jordi entre nosaltres
La constància documental de la devoció a Sant Jordi en terres catalanes és remunta al segle VIII: documents de l’època parlen d’un sacerdot de Tarragona de nom Jordi que va fugir a Itàlia. Ja en el segle X, un bisbe de Vic duia Jordi per nom, i el segle XI l’abat Oliba va consagrar un altar dedicat al sant al monestir de Ripoll. Es troben mostres del culte a Sant Jordi, en aquesta època, en la consagració de capelles, altars i esglésies a diversos punts de la nostra terra.
Els reis catalans van mostrar la seva devoció a Sant Jordi: Jaume I explica en la seva Crònica que van veure el sant ajudant els catalans en la conquesta de la ciutat de Mallorca; Pere el Ceremoniós va instituir un orde de cavalleria sota la seva advocació; Alfons el Magnànim li va dedicar capelles als seus regnes de Sardenya i Nàpols.
Els reis i la Generalitat van impulsar la celebració de la festa de Sant Jordi a tota Catalunya. A València, el 1343 ja era una festa popular; el 1407, Mallorca la celebrava públicament. La Generalitat de Catalunya va proposar, a les Corts reunides a Montsó el 1436, la celebració oficial i obligatòria de Sant Jordi; el 1456, les Corts reunides a la Catedral de Barcelona van dictar una constitució que ordenava la festa, inclosa en el codi de les Constitucions de Catalunya.
Les remodelacions del Palau de la Generalitat fetes durant el segle XV són la mostra més clara de la devoció impulsada per la Generalitat, en posar el medalló del Sant presidint la façana gòtica i en bastir a l’interior la capella de Sant Jordi.
És molt difícil posar una data concreta que marqui l’inici de la tradició popular de regalar roses el dia de sant Jordi. Ha de ser molt antiga, ja que és té constància de la celebració de la Fira de roses per Sant Jordi des del segle XV. Aquesta mateixa antiguitat tempta a buscar una relació entre una tradició popular i el simbolisme de l’amor cortès que representa la rosa. Però, més enllà de les possibles teories que puguin justificar una tradició, el més important és que s’ha mantingut viva i és un símbol indiscutible de Catalunya.
L’any 1926 a tota Espanya es va instaurar el 23 d’abril com Dia del Llibre ja que aquesta data coincideix amb la mort de Cervantes, imitant Anglaterra que ja ho celebrava el mateix dia perquè també coincideix amb la mort de Shakespeare. La celebració va arrelar ràpidament a Barcelona i es va estendre a Catalunya. Mentre la festa a altres indrets es mantenia de forma molt minsa o desapareixia, al Principat de Catalunya o a les Illes Balears ha esdevingut una de les diades populars més celebrades i de retruc ha ajudat molt a potenciar la difusió i la venda del llibre català.
Així doncs, el 23 d’abril és el dia de Sant Jordi, de la rosa i del llibre: el dia del sant Patró, de l’amor i de la cultura. És, en definitiva, un dia de civisme, de cultura i de respecte entre tots i, per extensió, a totes les persones i totes les cultures del món.
LA CONTARELLA
Sant Jordi, cavaller i màrtir, és l'heroi d'una gran gesta cavalleresca, que la veu popular universal situa a les terres allunyades i llegendàries de la Capadòcia (actual Turquia), però que la tradició catalana creu esdevinguda als voltants de la vila de Montblanc (Tarragona).
Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l’alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l’aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l’estrall dels remats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar de donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria l’estrall a tort i a dret. De fet, la llegenda diu que el sistema els va sortir d’allò més bé, però el que era realment complicat, era trobar una persona que cada dia es deixés menjar per aquell monstre.
Tot el veïnat va decidir, doncs, fer cada dia un sorteig entre tots els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la “simpàtica” fera. Així es va fer durant molt de temps, i el monstre se’n devia sentir ben satisfet, ja que deixava de fer els estralls i les malvestats que havia fet abans.
Vet aquí, però, que un dia la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa era jove, guapa, fina. Força ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s’avingué que fos sacrificada. La donzella sortí de la ciutat i ella soleta s’encaminà cap al llac on residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n’anava al sacrifici.
Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, colcant un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, tota preocupada, li digué que fugís ràpidament, ja que per allí rondava un monstre que així que el veiés se’l menjaria. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici de la princesa, com també a la ciutat de Montblanc.
La fera va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller. Aquest, amb un bon cop de llança la va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà el monstre pel coll i el donà a la donzella perquè ella mateixa el portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica, fins i tot, que els veïns de Montblanc havien vist tota aquella gesta des de la muralla i que rebé amb els braços oberts a la donzella i el cavaller. A la plaça major del poble, els veïns van acabar de rematar aquell ferotge animal.
Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però que aquest va replicar-li tot dient que no la mereixia i que la seva visita en aquella ciutat era perquè havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent de salvar aquella vila del monstre. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bon cristians i que honrassin i venerassin Déu tal com mereixia. Desaparegué misteriosament tal i com havia vingut.
Per Sant Jordi, una rosa i un llibre. Aquesta tradició, que combina el fet religiós amb la rosa com símbol de l’amor i el llibre com a símbol de la cultura, ha convertit el 23 d’abril en el dia més celebrat, compartit i participat per tots els catalans. I, com totes les tradicions ben arrelades, moltes vegades se segueix i es viu sense saber-ne l’origen. Per això, us oferim una aproximació als orígens d’aquesta tradició que tots els catalans, mallorquins, menorquins, eivissencs i valencians compartim cada any.
Sant Jordi: història i llegenda
Tot i la gran devoció que Sant Jordi va despertar a Europa durant l’edat mitjana, com a figura històrica se’n sap ben poca cosa. Militar romà, cristià, que va ser martiritzat cap al 303 per no abjurar de les seves creences. El nom Georgius vol dir pagès, i potser per això la commemoració litúrgica es va fixar el 23 d’abril, en plena primavera; això també explicaria en part que les tradicions populars l’hagin convertit en protector de les collites. Aquest lligam amb la primavera i el seu patronatge sobre els enamorats també el relaciona directament amb les roses que, des del segle XV, es regalen les parelles cada any.
En contrast amb el poc que se’n sap de la història, la llegenda de Sant Jordi és àmplia i molt arrelada. Una tradició molt estesa a l’edat mitjana explicava que el martiri de Sant Jordi havia durat set anys, davant d’un tribunal format per set reis. Aquesta tradició, que li atribueix una gran tenacitat per no abjurar de la fe durant set anys de tortura, va ser condemnada fins i tot per Roma però justifica que el jove cavaller fos invocat com a patró pels cavallers i per l’Imperi bizantí. En aquell temps, el seu ajut era demanat per combatre els infidels i el van escollir com a patró Geòrgia, Serbia, Anglaterra, Grècia, Aragó i Catalunya. També van aparèixer llegendes i tradicions sobre el seu ajut als exèrcits cristians.
La llegenda més popular, escrita per Jaume de Voràgine a la Llegenda Àurea, és la que explica la victòria de Sant Jordi sobre el drac. En un país no determinat, anomenat Silene, un drac tenia atemorits els habitants i, per calmar-lo, li donaven periòdicament un xot i una donzella escollida per sorteig. Un dia, però, li va tocar a la filla del rei; Sant Jordi la va alliberar, va vèncer el drac i la donzella; el rei i tot el poble es van convertir a la fe de Crist.
Des del segle XIII, la imatge de Sant Jordi sobre un cavall blanc, deslliurant la donzella i vencent el drac, és la més difosa de totes.
Sant Jordi entre nosaltres
La constància documental de la devoció a Sant Jordi en terres catalanes és remunta al segle VIII: documents de l’època parlen d’un sacerdot de Tarragona de nom Jordi que va fugir a Itàlia. Ja en el segle X, un bisbe de Vic duia Jordi per nom, i el segle XI l’abat Oliba va consagrar un altar dedicat al sant al monestir de Ripoll. Es troben mostres del culte a Sant Jordi, en aquesta època, en la consagració de capelles, altars i esglésies a diversos punts de la nostra terra.
Els reis catalans van mostrar la seva devoció a Sant Jordi: Jaume I explica en la seva Crònica que van veure el sant ajudant els catalans en la conquesta de la ciutat de Mallorca; Pere el Ceremoniós va instituir un orde de cavalleria sota la seva advocació; Alfons el Magnànim li va dedicar capelles als seus regnes de Sardenya i Nàpols.
Els reis i la Generalitat van impulsar la celebració de la festa de Sant Jordi a tota Catalunya. A València, el 1343 ja era una festa popular; el 1407, Mallorca la celebrava públicament. La Generalitat de Catalunya va proposar, a les Corts reunides a Montsó el 1436, la celebració oficial i obligatòria de Sant Jordi; el 1456, les Corts reunides a la Catedral de Barcelona van dictar una constitució que ordenava la festa, inclosa en el codi de les Constitucions de Catalunya.
Les remodelacions del Palau de la Generalitat fetes durant el segle XV són la mostra més clara de la devoció impulsada per la Generalitat, en posar el medalló del Sant presidint la façana gòtica i en bastir a l’interior la capella de Sant Jordi.
És molt difícil posar una data concreta que marqui l’inici de la tradició popular de regalar roses el dia de sant Jordi. Ha de ser molt antiga, ja que és té constància de la celebració de la Fira de roses per Sant Jordi des del segle XV. Aquesta mateixa antiguitat tempta a buscar una relació entre una tradició popular i el simbolisme de l’amor cortès que representa la rosa. Però, més enllà de les possibles teories que puguin justificar una tradició, el més important és que s’ha mantingut viva i és un símbol indiscutible de Catalunya.
L’any 1926 a tota Espanya es va instaurar el 23 d’abril com Dia del Llibre ja que aquesta data coincideix amb la mort de Cervantes, imitant Anglaterra que ja ho celebrava el mateix dia perquè també coincideix amb la mort de Shakespeare. La celebració va arrelar ràpidament a Barcelona i es va estendre a Catalunya. Mentre la festa a altres indrets es mantenia de forma molt minsa o desapareixia, al Principat de Catalunya o a les Illes Balears ha esdevingut una de les diades populars més celebrades i de retruc ha ajudat molt a potenciar la difusió i la venda del llibre català.
Així doncs, el 23 d’abril és el dia de Sant Jordi, de la rosa i del llibre: el dia del sant Patró, de l’amor i de la cultura. És, en definitiva, un dia de civisme, de cultura i de respecte entre tots i, per extensió, a totes les persones i totes les cultures del món.
LA CONTARELLA
Sant Jordi, cavaller i màrtir, és l'heroi d'una gran gesta cavalleresca, que la veu popular universal situa a les terres allunyades i llegendàries de la Capadòcia (actual Turquia), però que la tradició catalana creu esdevinguda als voltants de la vila de Montblanc (Tarragona).
Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l’alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l’aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l’estrall dels remats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar de donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria l’estrall a tort i a dret. De fet, la llegenda diu que el sistema els va sortir d’allò més bé, però el que era realment complicat, era trobar una persona que cada dia es deixés menjar per aquell monstre.
Tot el veïnat va decidir, doncs, fer cada dia un sorteig entre tots els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la “simpàtica” fera. Així es va fer durant molt de temps, i el monstre se’n devia sentir ben satisfet, ja que deixava de fer els estralls i les malvestats que havia fet abans.
Vet aquí, però, que un dia la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa era jove, guapa, fina. Força ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s’avingué que fos sacrificada. La donzella sortí de la ciutat i ella soleta s’encaminà cap al llac on residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n’anava al sacrifici.
Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, colcant un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, tota preocupada, li digué que fugís ràpidament, ja que per allí rondava un monstre que així que el veiés se’l menjaria. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici de la princesa, com també a la ciutat de Montblanc.
La fera va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller. Aquest, amb un bon cop de llança la va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà el monstre pel coll i el donà a la donzella perquè ella mateixa el portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica, fins i tot, que els veïns de Montblanc havien vist tota aquella gesta des de la muralla i que rebé amb els braços oberts a la donzella i el cavaller. A la plaça major del poble, els veïns van acabar de rematar aquell ferotge animal.
Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però que aquest va replicar-li tot dient que no la mereixia i que la seva visita en aquella ciutat era perquè havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent de salvar aquella vila del monstre. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bon cristians i que honrassin i venerassin Déu tal com mereixia. Desaparegué misteriosament tal i com havia vingut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada