Es racó des PT

En aquest bloc o "bitàcola" trobaràs recursos, recomanacions, articles, materials descarregables, enllaços, idees, propostes, notícies, relacionades amb la feina de pedagogia terapèutica. És a dir, tot allò que t'hauria agradat que et contessin quan vares començar a fer feina de PT. També hi ha materials aprofitables per a tutors i educadors en general, d'atenció a la diversitat i d'educació especial.

Un mestre republicà: Jaume Farré Vidal

Jaume Farré Vidal: Dades biogràfiques

Trenta-sis anys. Casat. Viatjava de Menorca a Barcelona amb el vaixell Ciutadella, quan va ser pres i traslladat a aigües mallorquines. L'empresonaren a Can Mir i dia denou de novembre del trenta-set comparegué davant el Consell de Guerra constituït a l'Audiència Territorial, acusat de cometre el delicte de rebel·lió. El condemnaren a mort i l'executaren el tres d'abril del trenta-vuit. Quan el detingueren exercia de mestre d'escola de Ferreries. Era home jove, molt valent i decidit. La nit que el posaren en capella, Farré va demanar la companyia de qualque pres  per no trobar-se tan sol. Entre tots el companys, va sol·licitar la presència d'un altra mestre d'escola, Gabriel Coll, perquè era un home que ja havia estat sotmès a judici i no podia agreujar la seva situació el fet que es pública l'amistat que mantenien. Mentre s'escolaven les hores, va anar fent entrega de les seves pertinences a Coll, perquè l'endemà les distribuís. Fumava amb broquet, Farré, i l'hi va entregar amb el prec que el fes, arribar a un pres que desitjava tenir.ne un. "Jo, tanmateix -afegi- d'aquí a demà tenc assegurada la blancor de la dentadura". Va tenir un record per a la seva escola: "Voldria que qualque dia posassin el meu nom a l'escola de Ferreries". I a la matinada va trencar el son dels presos amb un crit d'acomiadament, que volia ser la ferma esperança: "Companys, visca la República" Afusellat al Fort d'Illetes

Llorenç Capellà

Diccionari Vermell

pàgs. 63


La CARTA (Conxa Forteza)


La carta

Per la meva generació el mes de juliol té un significat que, maldament el temps passat, no s'ha esborrat. Darrerament certes manifestacions i actes públics ens han refrescat la memòria. 
Fa un temps un amic, sabent que m'agrada remenar el passat, em va fer arribar una carta que li havia estat donada per Don Pedro, un falangista que, una vegada acabada la guerra, va continuar el servei militar a la Comandància de Marina. 
Corria l'any quaranta i un dia el seu oficial li va manar copiar a màquina unes cartes i tramitar-les. Eren cartes escrites per presos republicans durant la guerra i abans de ser afusellats. S'enviaven anys després d'haver estat escrites, no sé si en un acte d'humanitat o obligat. Entre elles va trobar aquesta d'un mestre català destinat a Menorca i capturat quan el aixecament en un vaixell direcció Barcelona, traslladat a Illetes i afusellat. La carta, estava escrita en castellà i deia:
******
Nit del 3 al 4 de ...1938, 3 de la matinada Mare, esposa, filla. En els moments solemnes de la meva mort, uns instants abans de comparèixer davant el piquet que posarà fi a ma vida, amb serenitat, conscientment, sense que em tremoli el pols, amb el cos desfet per la fam, per les penes, pel fet de viure una vida que mor, escric les meves darreres paraules per a vosaltres.


Som fort espiritualment. No tenc por de la mort. De cara als fusells pronunciaré els vostres sagrats noms i deixaré aquest món amb una sola pena: la de deixar-vos a vosaltres. No em ploreu, pensau només que moriré com saben morir els homes. Amb la consciència del deure complert.


Mare: Els grans sacrificis que per mi feres, estan presents en aquest moment en el teu fill. Em sap greu no poder tornar-te'ls com mereixes, ja que has estat la més bona de les mares. Pensa que el teu fill en aquests moments sent veneració per tu i que pronuncia amb respecte i amor el teu nom. No em ploris: deposita l'amor que per mi senties en la meva filla i reviu en ella el meu record.

Esposa: t'estim. Si qualque dia trobassis qualcú que t'estimàs com jo, no tenguis por, si et cases no em faràs traïció. Però, cuita de la nostra filla, que aprengui a estimar el seu pare que morí honrant un deure sagrat per a ell, va morir per Espanya i per la República i posà el seu petit granet d'arena al monument de la llibertat dels homes honrats. Va fer feina sempre amb entusiasme a les seves escoles, amb la fe posada en un demà millor. Que sàpiga com i per què va morir el seu pare, però no li ensenyis mai a odiar. L'única doctrina que ha d'aprendre és la d'un gran amor a la humanitat, als qui pateixen, als pobres, als desheretats. Jo mai no vaig sentir odi i ara tampoc no en sent. El meu únic llegat cap a ella és dir-li que aprengui a ésser lliure i forta i que sigui sempre digna de la dignitat, que és l'únic que té valor en aquesta vida.

Als meus germans, oncles i nebots, a tots unes paraules, ajudau la meva filla i si pot ser i si ella en té vocació que sigui mestra. Dic si ella en té vocació, ja que la nostra professió és sacerdoci perquè és sacrifici. Lluita contra la ignorància que esclavitza l'home i els pobles. L'esclavitud només es redimeix amb la cultura i per sembrar no n'hi ha prou a escampar la llavor, és necessari posar-hi amor i abnegació a l'hora de sembrar perquè la collita sigui abundosa.

Als meus alumnes que vaig ésser tot d'ells. Els vaig donar tot lo que vaig poder i per ells don avui la meva vida. Que no oblidin i que vegin en mi el mestre, l'home que va ésser sempre mestre abans d'home i que lluità per amor a la seva escola. Als meus amics una aferrada. Als mestres tots, els que saben ser-ho, a qui el nom respon als fets, als que viuen amb els infants i per als infants he de recordar les paraules d'Arquimedes quan demanava un punt de recolzament per aixecar el món. Ells tenen el punt de recolzament: s'anomena infant.


Voldria escriure molt més, però vull sintetitzar-ho tot en les paraules que en pocs moments pronunciaré davant el piquet i en els darrers alens de la mort: mare, esposa, filla, germanes i familiars. República d'homes honrats. Honor a aquestes paraules que sintetitzen els meus anhels. 
 Rubricat: Jaume Farré Vidal.
****
Don Pedro va guardar una còpia i sempre la duia a la cartera. Passaren els anys i arribaren les primeres eleccions democràtiques. Don Pedro va anar a votar. La seva ideologia continuava essent de color blau, encara que ja una mica destenyit. Quan va tornar, la dona li va demanar fent una mica de befa: «Què, ja has votat es teus?» ell va respondre, davant l'astorament de sa muller: «He votat es comunistes» i traient de la butxaca un paper esgrogueït va exclamar: «Li ho devia»!!!

Conxa Forteza.

Diari de Balears. Dilluns, 14 d'agost de 2006


Carta de un maestro

Un compañero de profesión ha querido compartir hoy con nosotros una carta que ha hallado entre sus materiales de investigación acerca de la figura de un maestro fusilado durante la Guerra Civil. Se trata de Jaume Farré Vidal, oriundo de Cervera, Lérida, que ejerció en Menorca y fue posteriormente ajusticiado en Mallorca.

No os quiero anticipar nada con mis comentarios, que me reservo para el final. Aquí os dejo la misiva, transcrita por Eduard Connolly.


Noche del 3 al 4 de ---- 1938 , 3 de la madrugada


Madre, esposa, hija, En los momentos solemnes de mi muerte, unos momentos antes de colocarme delante del piquete que dará fin a mi vida, con serenidad, conscientemente, sin que tiemble mi pulso, con el cuerpo quebrantado por el hambre, por las penas, por el vivir de una vida que muere, escribo esta mi última carta, mis últimas palabras para vosotras.


Soy fuerte espiritualmente. No temo a la muerte. De cara a los fusiles pronunciaré vuestros nombres sagrados, santos para mí, y dejaré este mundo con una sola pena: la de dejaros a vosotras. No me lloréis pensad solo que morí como saben morir los hombres. Con la conciencia del deber cumplido.
Madre: Los sacrificios santos que por mi hiciste, están presentes en estos momentos en tu hijo. Estoy contento de ti, Siento que no pueda pagártelos como mereces pues fuiste la más santa de las Madres, la más honrada, la más buena. Piensa que tu hijo en estos momentos siente veneración por ti y que pronuncia con respeto y con cariño tu nombre. No me llores: Deposita el amor que por mi tuviste en mi hija carne de mi carne, sangre de mi sangre y revive en ella mi recuerdo.


Esposa: Te quise, te quiero y siento dejarte. Si algún día encontrases a alguien que te quisiera como yo, no temas, que casándote no me haces traición. Te doy la libertad que algún día pudiera precisarse. Pero, cuida de nuestra hija que aprenda a querer a su padre que murió honrado en cumplimiento de un deber sagrado para el, murió por España, por la República y puso su granito de arena al monumento de la libertad de los hombres honrados. Trabajó siempre con entusiasmo en sus escuelas, honradamente, con la fé puesta en un mañana mejor y murió con la conciencia tranquila, pues ningún acto de acceso en sus últimos momentos.


Enséñale esto: que sepa cómo y porqué murió su padre, pero no la enseñes a odiar nunca. La única doctrina que debe saber es de un amplio amor a la humanidad, a los que sufren, a los pobres, a los desheredados. Yo no sentí odio nunca y en estos momentos tampoco lo siento. Mi único legado para ella debe ser este mi corazón fue todo amor. Mi ilusión fue ella. Bien lo sabes y al morir, junto con el tuyo pronunciaré su nombre. Que aprenda a ser libre y fuerte como lo es en estos momentos su padre en que va a morir. Que mire siempre adelante y si alguna vez siente fatiga en su camino, que piense en mi y se hará fuerte. Que para la realización de cualquier acto se pregunte si tendría mi beneplácito y si su conciencia le ice que yo lo aprobaría, que lo realice por encima de todo, exponiendo incluso su vida si fuera necesario. Que sea siempre digna que la dignidad es lo único que tiene valor en esta vida.
A mis hermanas, a mis sobrinos, a mis tíos, a todos unas palabras, todos para mi hija en recuerdo del que tanto os quiso. En sus horas felices, en sus horas de penas, todos al lado de ella, pensando que ella no es otra cosa que el yo que queda en este mundo. Si vale y podéis hacedla maestra. Se entiende si ella quiere, pues nuestra profesión es un sacerdocio que necesita vocación. Es sacerdocio porque es sacrificio. Lucha contra la ignorancia que esclaviza a los hombres y a los pueblos. La esclavitud solo se redime con la cultura y para sembrar no solo basta esparcir la semilla, es necesario poner amor, abnegación a la siembra para que sea fructífera la cosecha.


A mis alumnos que fui todo de ellos. Que di todo lo que pude y que por ellos entrego hoy mi vida. Que no olviden y que vean siempre en mí al Maestro, al hombre que supo y fue siempre antes Maestro que hombre y que luchó por amor a su escuela. A mis amigos un abrazo. Que sigan mi ejemplo: que sepan morir que es más difícil saber morir que seguir viviendo dejándose arrastrar por lo que llaman vida. A los maestros todos, los que saben serlo aquellos a quienes el nombre responde a los hechos, a los que viven con los niños y por los niños debo recordarles aquellas palabras de Arquímedes cuando pedía un punto de apoyo para levantar el mundo. Ellos tienen el punto de apoyo: se llama: niño. Que los moldeen y será el hombre del mañana que recordará en todos los momentos a su Maestro como yo recuerdo a los míos en especial a la que fue para mi Maestra y Madre. Escribiría mucho pero quiero sintetizarlo todo en palabras que dentro de unos momentos pronunciaré delante del piquete en los estertores de la muerte: Madre, Esposa, Hija, hermanas y familiares. República de hombres honrados, Cataluña. Honor a estas palabras que sintetizan mis anhelos


Rubricado: Jaime Farré Vidal



Sean cuales sean las ideas de cada uno, esta carta conmueve por la serenidad con la que está escrita pese a encontrarse su autor a las puertas de su ejecución. Es una apología a la libertad, a la enseñanza, al perdón, al sacrificio, al trabajo bien hecho y, sobre todo, a la dignidad. Os podría contar muchas cosas más que ahora mismo se me pasan por la cabeza, pero creo que cada uno de vosotros ya ha sacado sus propias conclusiones y ha visto aflorar unos sentimientos que muy pocas veces salen a la luz.

Si alguien puede establecer contacto con los descendientes de este maestro sería algo fabuloso para el trabajo de Eduard, a quien seguro que ya conocéis por su página / blog "Es Racó des PT". Ojalá su hija se haya convertido en maestra y haya podido forjar ella misma, con su labor, a muchos más docentes de vocación, de sacrificio, de sacerdocio, como dice Farré. Los maestros y profesores somos unos Arquímedes aventajados, puesto que, como bien dice la carta, tenemos en nuestras manos el mayor punto de apoyo para cambiar el mundo: los alumnos.

Isabel Pascual García

 https://diariodeunaprofesorainterina.blogspot.com.es/2012/07/carta-de-un-maestro-fusilado.html?spref=fb

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...