Es racó des PT

En aquest bloc o "bitàcola" trobaràs recursos, recomanacions, articles, materials descarregables, enllaços, idees, propostes, notícies, relacionades amb la feina de pedagogia terapèutica. És a dir, tot allò que t'hauria agradat que et contessin quan vares començar a fer feina de PT. També hi ha materials aprofitables per a tutors i educadors en general, d'atenció a la diversitat i d'educació especial.

L'escola de l'ahir

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt bé! Això és un mestre!

Al meu temps no hi havia maquineta i era el mestre el que ens feia punta amb un ganivetet seu que ens feia molta enveja.
Quan del llapis només quedava "la llosca", l'aprofitaven posant-li un allargador de llauna que venien als estancs del poble i que es deien "una virolla". Posada al revés, protegia la punta, però ben alerta no ficar la burilla del llapis massa endins, perquè si entrava del tot ja no hi havia qui el tragués.
Moltes plomes eren d'albó o de canya. I les maletetes, de fusta amb un tancador de galliner.
Me pareix que aquell baveret de "rayadillo" que està penjat, el conec ;)
Anavem vestits de "rayadillo" com els meus avis, quan un va partir cap a Les Filipines el 1898, i l'altre al Marroc el 1920 a lluitar contra Abd-el -Krim.
I les capses de pinturetes només eren de sis colors: els tres fundamentals i els tres complementaris. I la tinta la feia el mestre amb aigua i unes pastilles com de xocolate fuses a dins.
I el nins que no tenien goma d'esborrar, usaven una bolleta de molla de pa, que també anava escàs.
I la majoria duien "Grados" de vint anys enrere.
I el nin que sortia des botador rebia una profitosa i amorosa clatellada del mestre, i una de propina de son pare.
Jo tenc molt bons records de la meva època de parvulet a ca ses monges i de la primaria a la escola pública. I de l'Institut "Ramon Llull", felicitat total!

Anònim ha dit...

El tinter groc que has mostrat no era el del mestre, era el dels nins de més de 10 anys que ja solien seure al voltant d'una taula enorme (només per a nosaltres) i cadascú tenia el seu amb tapadora al davant.
El del mestre era una escrivania completa com la d'un metge o un notari. Amb un tinter de vidre molt ample, baix i amb tapadora argentada.
Unes plomes col·locades a una peça escalonada aposta, i un "secante" que pareixia i el movien com un balancí, completaven el joc de taula del mestre.
Mai vaig veure ni orelles d'ase de cartó, ni castigar a un nin de genollons amb llibres damunt les mans. Sense llibres si. En temps del meu padrí, posaven al nin castigat, pedrolí fi davall els genolls.
Quan jo estudiava de mestre ens ensenyaren una cosa que mai he oblidat. D. Melcior Rosselló, ens deia:
- No castiguin mai a un nin de genollons. Ara és un nin, però serà un home, i un home només es posa de genollons davant Déu.
Fins el 1968 hi havia dos buits legals:
Cap llei ni norma permetia el pegar ni ho prohibia. I els nins podien deixar l'escola als 12 anys, però no podien fer feina fins els 14 (però molts en feien, i des dels 9 o 10 anys! A Ciutat i tot!).
Si et va bé, i no et molesta, et diré més coses d'aquell temps així com em venguin al cap.
- ¡A recoger!
És curiós, però aquest crit de "¡A recoger!", el vaig tornar a sentir uns anys després, llançat des de la coberta pel nostramo, quan havíem de recollir drap perquè feia masa vent.

Anònim ha dit...

Duardo, hem gaudit! La meva dona, un poc emocionada ha dit:

- Si jo hagués tengut un mestre com n'Eduardo, i no aquelles monges sempre amb cara de pastes agres...

Només quatre punts de col·lega a col·lega:

El Domund (abreviatura de Domingo Mundial de la Propagación de la Fe) es feia, crec recordar, el primer diumenge de Novembre. Ciutat estava farcida de nins amb gidrioles i d'altres disfressats de xinets.

Un amic meu mestre, el 1963 va anar destinat a un poblet de Burgos. Com que no hi havia paper higiènic ni el coneixien, anà a la capital a comprar-ne una bona partida.
Un dia, una vella que passava per davant ca seva, va veure un rotllo amb l'elefant pintat, i va dir a una veïnada:
- ¡El maestro come elefante en conserva!

Els nins teníem molts pocs drets. És veritat que hi havia mestres que pegaven qualque bufetada, però també és més cert que rebíem dels "municipals", dels acomodadors dels cines, dels pares, de qualque veïnat emprenyat de sentir-mos... i no passava res!

El joc es deia "Jugar a figuretes" i es podia jugar de dues maneres principalment:
La que tu has contat, fent girar la figura pegant-li damunt amb la mà plana i si ho aconseguien, les altres jugadores perdien la seva, o de l'altra manera que era posar la mà a la paret totes les nines, amb una figureta cada una subjectada conta el mur.
Quan les amollaven, les nines que les seves queien a terra amb el color amunt, guanyaven.
He trobat a faltar que no fessis un compte de sumar de dues xifres, de quatre o cinc números cada una, amb l'àbac, la calculadora antiquíssima.

Anònim ha dit...

Encara no he mirat tot el video però jo mai vaig tenir un tinter tant guapo, era negre, del color de la tinta. Tú xerres per lo que veig d'una escola pública, però la majoria anàrem a escoles de monges a aquesta época i no anomenavem Don i Doña sinó "Sor". En aquella època el nins i nines estavem separats per sexes. Les nines només teníem classes de matèries el dematí. S'horabaixa feiem "labores", jo encara tenc unes estovalles de punt mallorquí sense acabar, no era lo meu i després resavem el Rosari, hi havia un premi, un TBO o un episodi del Capitán Trueno, per la que resava amb més devoció. Record a unes, mans creuades damunt el pit ( com els morts ) i amb els ulls sense pipellejar. Servidora mai va guanyar cap TBO, al pupitre erem dues i mos dedicavem a punxar-nos amb agulles de cap negre i vejam qui aguantava més. Jo tampoc record ni orelles d'ase ni llibres damunt les mans, però sí clotellades de Sor Benita. Reconec
que a vegades me les mereixia, sobretot quan venia el rector de Santa Eulàlia i ella anava fora corda. El rector se passejava entre la filera de pupitres mans darrera i noltros li possaven bolletes de paper a les mans. La majoria teníem maletes de fusta, una filla de consins meva me va pegar al cap amb la maleta, record Sor Benita desfermat les meves trunyelles i amb una ribella plena d'aigo aixurgar-me la sang del cap. No va passar res. Els meus pares digueren coses d'infants. Ara seria gros. Eren temps de fam com tú dius, teniem una companya que els seus pares tenien un colmado al carrer del Sindicat, duia panets de cuixot, xoriç ect ... li robavem una tallada quan podíem. En podria contar de coses. Vaig anar a ca ses monges fins els 14 anys. Hi havia molta diferència entre les escoles de nins i nines, eren dos mons diferents. Només teníem un petit patí i només un excusat per tots els cursos. Imaginau. Els nis a les Franciscanes només hi anaven fins el 7 anys desprès ja passaven a escoles de frares.

Anònim ha dit...

http://www.normalitzacio.cat/testimonis/index.php?sec=testimonis&n=1698

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...