Marina Serra Gesti Professora del CEIP Sobirans d'Arenys de Munt Després de 29 anys de docència, he anat recollint material que crec que val la pena posar-lo a disposició de tothom. Segur que cadascú de vosaltres hi pot trobar-hi una aplicació segons les vostres necessitats. Molts d'aquests materials estan trets d'internet o bé són el resultat d'una feina conjunta amb altres companys i companyes, moltes gràcies a tothom. Animo a tothom a compartir el material que tingui a la seva disposició.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua. Mostrar tots els missatges
Paraules que arriben, paraules que se’n van
USOS I INTERFERÈNCIES EN EL CATALÀ DE LES ILLES BALEARS
Paraules que arriben, paraules que se’n van
S. ALZAMORA
En qualsevol llengua, clarament l’àmbit
més sensible als canvis, i el més productiu, és el del lèxic. Les
paraules que són d’ús comú per a una o diverses generacions deixen de
ser-ho de sobte per a la següent, i les formes genuïnes competeixen
sovint amb d’altres de nou encuny o, directament, espúries. Neologismes,
barbarismes i invencions de tot tipus enriqueixen o degraden les
llengües.
En el cas específic del català, és obvi que
la situació de bilingüisme amb el castellà (un bilingüisme asimètric i
sota un marc legal desfavorable per al català) es tradueix en
interferències lèxiques constants de la llengua més forta a la que no ho
és tant. Però a banda d’això, hi ha altres factors que també intervenen
en la transformació del repertori de les paraules usades pels
catalanoparlants illencs.
Castellanismes
Els errors que els nostres professors ens van ensenyar a corregir
Com ens fa notar el doctor Gabriel Bibiloni, “l’ensenyament i els
mitjans de comunicació han promogut (en una mesura més gran o menys,
segons els parlants) la correcció de castellanismes històrics”.
Podem observar, tanmateix, que, segons la formació i la
competència lingüística de cada parlant, aquests castellanismes més
antics perviuen amb major, menor o cap intensitat.
Nous castellanismes
Les paraules de la tribu vs. les flipades de la penya
La llengua catalana mostra una baixa producció de paraules d’ús
informal, com ara insults, paraules malsonants o expressions
col·loquials, que o bé són mots antics o bé, gairebé sempre,
importacions, calcs o interferències del castellà. Novament, el
lingüista Gabriel Bibiloni ens assenyala que “la població juvenil ha
acollit molts nous castellanismes, sobretot d’argot, que faria el seu
llenguatge força irrecognoscible per a un parlant d’una època anterior:
al·lucinar, birra, bocata, crack, compi, currar, curro, enrollar-se,
flipar, penya (amics), peta, rollo, guai, pillar, quillo, torrar-la,
xoni, xungo, xurri, etc. Tot l’argot juvenil és espanyol, i el català
mostra una incapacitat quasi absoluta de generar aquesta mena d’argot”.
Anglicismes
La influència global de la ‘lingua franca’
El rol adquirit per l’anglès com a llengua internacional fa que aquest
idioma sigui una gran font d’innovacions no tan sols per al català, sinó
per a la resta de llengües del món. Els anglicismes són de vegades
incorporats com a mots propis, adaptant-ne la pronúncia i la grafia
(futbol, bàsquet), en altres ocasions, es pot dir que són directament
incrustats en la seva forma original dins els usos lingüístics
quotidians.
Paraules abandonades
No és que no les tinguem, és que no són usades pels professionals
El fet que hi hagi molts àmbits amb una presència gairebé nul·la del
català fa que el lèxic propi d’aquest àmbit, si bé existeix, no sigui
conegut. Sovint es tracta, a més, d’àmbits de l’administració que
incompleixen la legislació lingüística vigent o la compleixen amb forts
dèficits, com la justícia, la sanitat i els cossos i forces de
seguretat. Però també en trobam molts de privats i que poden tenir una
incidència important en els usos lingüístics de la ciutadania, com per
exemple l’exhibició i explotació comercial de pel·lícules.
Noves paraules
No hi ha res que no sigui anomenat
La mateixa vida és un canvi continu i l’actualitat informativa ens
assabenta gairebé cada dia de noves realitats que necessiten tenir un
nom perquè puguem identificar-les, anomenar-les i debatre sobre elles.
Molt sovint, l’addició de prefixos o sufixos a substantius prèviament
existents donen com a resultat la posada en circulació de noves paraules
que també poden acabar sent provisionals.
Frases que no s’aguanten dretes
Una frase, com una casa, és una construcció, i per això és
imprescindible que s’aixequi damunt fonaments sòlids i que tingui les
parets rectes. Molt més subtil que la del lèxic, la interferència del
castellà en la sintaxi és, tanmateix, igualment perniciosa, i és
necessària la voluntat del parlant, que ha de detectar les errades i les
confusions i les ha d’esmenar.
Conduesc, no ‘estic conduint’
Una de les contaminacions sintàctiques que ha fet més fortuna
darrerament és la substitució del present d’indicatiu, genuí en la
llengua catalana per designar una acció (’mengen’), per la perífrasi
castellana ‘estar + gerundi’ (‘estan menjant’).
On he deixat les claus?
El poeta J.V. Foix mai hauria titulat un dels seus llibres ‘On m’he
deixat les claus?’, perquè aquest ús del pronom feble no és propi del
català. Com tampoc no ho són ‘T’has caigut’, ‘Se m’ha mort’, etc. Altra
vegada, són calcs directes del castellà.
Ets viu, no ‘estàs mort’
La confusió gairebé sistemàtica en l’ús dels verbs ‘ser’ i ‘estar’ no
tan sols és una influència del castellà, sinó que és un problema que es
detecta en els parlants de les dues llengües. És un fenomen que afecta
sovint els mitjans de comunicació.
Gust de peix no fa ‘olor a carn’
Una altra confusió molt estesa és la que afecta el règim preposicional
de certes construccions sintàctiques (‘gust de’ o ‘olor de’ +
substantiu, per exemple) que canvien la preposició ‘de’ per ‘a’ a causa
de la influència directa del castellà.
He d’anar, no ‘tenc que anar’
Tan o més habitual que l’anterior és aquesta altra perífrasi, ‘tenir
que + infinitiu’, característica de la llengua castellana, usada en lloc
de la que és pròpia del català, ‘haver de + infinitiu’. L’alternativa
mixta ‘tenir de’ és aberrant.
M’és igual si ‘et dona igual’
‘Em dona igual’, ‘em dona algo’, ‘m’ha donat un susto’, i una petita
allau d’expressions semblants, s’han convertit en habituals per a molts
catalanoparlants i no són altra cosa que calcs o adaptacions mal fetes
dels seus equivalents castellans.
Les paraules Frankenstein
La morfologia és l’àmbit de la gramàtica que s’ocupa de la formació de
les paraules, que sovint no són d’una sola peça, sinó que estan formades
per diversos elements. Depenent de quins elements combinem i de com ho
facem, obtindrem paraules ben formades o petits monstres verbals.
Salar el que no s’ha salat mai
Es món, sa mar, sa Seu... Tradicionalment, el català de les Balears
distingia amb claredat els mots que no duen l’article salat sinó
l’anomenat literari, però en alguns grups de parlants s’observa la
tendència a perdre aquesta distinció.
Confusió de gèneres
L’error que solia cometre Cruyff. ‘L’anàlisi, l’avantatge, el compte,
el dubte...’ Són substantius masculins en català, que sovint són usats
com a femenins per influència dels seus equivalents en castellà:‘los
análisis, la ventaja, la cuenta, la duda...’.
Digui, no m’ho ‘díguiga’
L’afegitó de la partícula ‘-ga’ a la tercera persona del subjuntiu
(’fàciga’, cómpriga’) és una corrupció verbal relativament estesa entre
alguns catalanoparlants. Incloent-hi algun polític que n’és ben afectat,
de corrupcions de tota casta.
Masculins en -a, femenins en -e
Aquest és un error que afecta bàsicament l’escriptura. Consisteix a
confondre el gènere de certs substantius pel fet de ser escrits en -a o
-e finals. Són masculins esquema, magma, paradigma... I femenins base,
piràmide, espècie, síndrome...
-itzar, -ització
És fàcil d’observar la superabundància de mots derivats a partir de
l’addició d’aquests sufixos a qualsevol substantiu (’patrimonialització’,
‘museïtzació’), en detriment d’altres possibilitats de derivació
igualment vàlides. El resultat és empobridor.
Singulars i plurals
La influència o interferència del castellà fa que alguns parlants usin
en plural substantius que, en català, van en singular. Són casos com
‘els Nadals’ (per ‘las Navidades’), ‘la hipòtesis’ (per ‘la hipótesis’),
‘l’anàlisis’ (per ‘el análisis’), etc.
Expressions que encara ens fan servei
No són expressions extingides ni en desús, però sí que comencen a donar
mostres de retrocés. Gosaríem dir que són ben conegudes, i també usades
amb freqüència, pels catalanoparlants mallorquins de més de quaranta
anys, però que, en canvi, només són vagament familiars, o completament
desconegudes, per als joves. Aporten riquesa i vigor a la parla
col·loquial, i també a l’estil literari d’alguns escriptors.
Vols sopes?
Fa una estona que t’ho penses i no veus com resoldre l’endevinalla. Qui en sap la solució, et pot ajudar: “Vols sopes?”.
Voltar cama
Si qualque pic has tingut la sensació que t’han pres el pèl o, fins i tot, t’han fotut, sempre pots dir que t’han voltat cama.
Fort i no et moguis
Tant si tens raó com si no la tens, tant si l’altre vol o no vol, tu t’agafes fort i no et moguis dels teus arguments.
Tallar un cabell a l’aire
Quan necessites una feina ben feta de debò, vols que qualcú, primmirat, extremament curós, talli un cabell a l’aire per tu.
Fer més voltes que un ca dins una senalla
Com el ca que cerca jeure més còmode, així la persona que dubta i no
sap quina és la millor opció fa més voltes que un ca dins una senalla.
Mal te toc pesta
Diuen que un mal te toc pesta no és un mal per a tothom. Ve de l’epidèmia, però és maledicció amb un sol destinatari.
Ara ja nedam
Entrats en una situació d’una certa complexitat, també en una despesa, ara ja nedam, no té cap sentit tornar enrere.
Una i oli
Aquella cita amb qualcú que no vols tornar a veure, tot allò que amb un pic basta, una i oli, pus mai més.
De mel i sucre
Una dolça consigna de protecció o d’amarga ironia, dedicada a qui és dèbil o als infants més menuts.
Cap com aquesta
Quina sorpresa. No t’ho esperaves, això que t’han contat. “Cap com aquesta”, dius. I somrius.
És per demés
Les coses són com són i no hi ha res a fer. És inútil discutir o oposar resistència. Tanmateix, és per demés.
Fer un ou de dos vermells
Et poden dir que has fet un ou de dos vermells si superes les
expectatives, però, alerta, que si braveges, també t’ho diran i es
fotran de tu.
Tornam-hi, torna-hi
Mostres desesperació o fins i tot exasperació davant la insistència o
la caparrudesa de qualcú. “Tornam-hi, torna-hi”, dius quan no pots pus.
No som només el que deim, sinó també com ho deim
La fonètica estudia el so de les paraules, això és, com les pronunciam
en dir-les. L’ús oral de la llengua és anterior a l’escrit, i tots dos
són igualment essencials a l’hora de valorar el nivell de qualitat
lingüística d’una comunitat de parlants, ho siguin de la llengua que ho
siguin. Alguns dels canvis que es produeixen en la pronúncia de les
paraules constitueixen autèntiques calamitats expressives, mentre que
d’altres responen a la mateixa evolució de l’idioma
Millor que no diguis ‘miior’
El fenomen del ieisme consisteix en el canvi del so palatal lateral
(escrit ‘ll’) pel so de ‘i’ (‘iuna’ per ‘lluna’, ‘coi’ per ‘coll’, etc).
Afecta transversalment una gran part de la població, tot i que
s’observa encara més clarament entre els joves, i té una forta presència
als mitjans de comunicació audiovisuals.
Cava i no acaba
El betacisme o no distinció dels sons ‘b’ i ‘v’ (‘baba’ per ‘bava’),
que s’havien distingit al català de les Balears fins fa poc, i que ara
es confonen, és una altra interferència del castellà.
No siguis bleda, ela
La ela bleda, que és la pronúncia castellana del so ‘l’, és el defecte
fonològic més habitual, i el que els lingüistes consideren més nociu per
al català. Es localitza a Mallorca (a Palma i a les comarques de
Tramuntana i el Raiguer, segons puntualitza el doctor Bibiloni) i afecta
sobretot la població més jove de 45 anys.
La gent que diu ‘ient’
Aquest cas és el que el lingüista Gabriel Bibiloni anomena ‘segon
ieisme’, i consisteix a pronunciar com a ‘i’ el so català de jota:
‘diious’ per dijous, ‘maior’ per major, ‘io’ per jo, etc. És freqüent
sobretot entre infants i joves, i està localitzat principalment a Palma i
a tota l’àrea de la ela bleda.
Veus dos al·lots o ‘dossal·lots’?
Un altre error o descurança habitual, i que es pot esmenar amb un mínim
d’atenció per part del parlant, és el canvi del so de essa sonora a
final de mot (davant d’un altre mot començat amb vocal) pel de la essa
sorda: ‘cossacos’ per ‘cos a cos’, per exemple.
Na Xisca no apitxa
L’apitxament consisteix en el reforçament de la xeix a inici de mot per
pronunciar-la com a ‘tx’. És habitual en algunes zones del País
Valencià, però ara es comença a observar també entre grups de
catalanoparlants de les Illes Balears.
Divendres ve el gendre
La ‘d’ epentètica en els grups no apareix en el parlar més antic:
divenres, genre, cenra, tenre… Tampoc no es pronuncia en bona part de
Mallorca, tot i que s’escrigui. En canvi, segons apunta Joan F. López
Casasnovas, sí que hi és en el menorquí modern i en els que fan servir
el català estàndard.
Dona'm amor, també sense erra
S’observa la tendència a pronunciar com a sonora la ‘r’ final de mot,
que en el català de les Illes Balears era tradicionalment muda. Aquesta
és probablement una influència de l’estàndard, dels mitjans de
comunicació en català i pel seguiment que feim a les Illes dels que
provenen del Principat.
Recursos per treballar l'apostrof en català
Un dels trets més característics de la llengua catalana és la utilització de l’apòstrof el qual no s’empra en castellà, per la qual cosa no podem emprar aquesta darrera llengua com a referent.
Però el seu ús està subjecte a unes normes que cal conèixer per escriure correctament.En aquestes activitats que us enllacem, es pot treballar l’apòstrof en diferents nivells de dificultat, hi ha tan sols que clicar damunt.
Però el seu ús està subjecte a unes normes que cal conèixer per escriure correctament.En aquestes activitats que us enllacem, es pot treballar l’apòstrof en diferents nivells de dificultat, hi ha tan sols que clicar damunt.
Amb apostrof o sense?
Apostrof i contraccions
Apostrof i contraccions II
L’APÒSTROF
http://clic.xtec.cat/db/jclicApplet.jsp?…
ELS ARTICLES
http://clic.xtec.cat/db/jclicApplet.jsp?…
L'apòstrof: Exercici d'omplir buits
Més exercicis on line amb l'apostrof- Més activitats per treballar l’apòstrof.
Encara més exercicis
Adaptació llengua catalana 4t de primària
Aprendre en dues llengües
Un interessant article en referència a l'aprenentatge de dues llengües quan una de elles no és la materna.
Aprender dos lenguas a la vez: Una ventaja para el futuro
Se dice que los niños son como esponjas. Y es cierto, pero comunicarse es uno de los aprendizajes más complicados, incluso para ellos. Si tienen que hacerlo en dos lenguas necesitarán más tiempo, y todo el apoyo de los adultos.
Sumario:
La mejor edad para aprender un segundo idioma
Bilingüe desde la cuna
Un idioma en casa, otro en el cole ¿Ventaja o sobreesfuerzo?
Pautas para ayudarle
Bilingüe desde la cuna
Un idioma en casa, otro en el cole ¿Ventaja o sobreesfuerzo?
Pautas para ayudarle
Un idioma en casa, otro en el cole ¿Ventaja o sobreesfuerzo?
Algunos padres temen que hablar a sus hijos en una lengua diferente a la que se emplea en el país donde viven y en la que, probablemente, serán escolarizados, les pueda retrasar en la escuela. Sin embargo, antes de ir a clases el niño habrá estado mucho más en contacto de lo que se cree con la nueva lengua gracias a la televisión, la radio y los nuevos amigos. Una vez que comienzan a ir a la escuela, se ponen al nivel de sus compañeros rápidamente. Es entonces cuando el problema para los padres se invierte: ¿Cómo conseguir que no pierdan su primera lengua? Por naturaleza, los niños se querrán parecer más a sus compañeros de clase y si sus amigos hablan, por ejemplo, sólo español ellos también querrán hacer lo mismo. Si los padres quieren que sus hijos conserven la lengua materna de la familia, al menos uno de los padres, debe continuar hablándolo en casa, independientemente de la resistencia que puedan encontrar en los pequeños.
En Estados Unidos, un país con gran experiencia en acoger a emigrantes, las cifras muestran que las familias inmigrantes pierden su idioma nativo en la tercera generación. Pero esta especie de ley no escrita no tiene que cumplirse a rajatabla si una familia se esfuerza por mantener sus tradiciones culturales, entre ellas su lengua. Al final, el conocimiento que los niños tengan de su cultura de origen dependerá mucho del entusiasmo y la motivación de sus padres por trasmitirles una herencia que no va sólo en el idioma, también en la música, la comida o la filosofía de vida.
Lo ideal es que el chico pueda interpretar el hecho de ser diferente de sus amigos como una circunstancia que lo enriquece y no como algo de lo que avergonzarse.En España, este conflicto quizá parezca ahora lejano porque la emigración es un fenómeno relativamente reciente, pero en unos años, como ocurre en Francia o Reino Unido, las nuevas generaciones de hijos de inmigrantes tendrán que hacer un verdadero esfuerzo para conservar su cultura.
La mejor edad para aprender un segundo idioma
Si hay algo que verdaderamente quieren los padres es proporcionarles a sus hijos el dominio de una segunda lengua desde la infancia. El mundo globalizado exige el aprendizaje de, al menos, dos idiomas y los colegios bilingües ofrecen esta posibilidad desde la enseñanza infantil. Pero los beneficios de un bilingüismo precoz van más allá que adelantarse a una hipotética necesidad de futuro. Está demostrado que niños expuestos a varios idiomas desde pequeños son más creativos y desarrollan más habilidades. Aprender un segundo idioma ayuda a programar los circuitos cerebrales y será más fácil aprender nuevas lenguas en el futuro.
¿Cuál es el mejor momento para empezar con otro idioma? Los expertos en Psicología Evolutiva coinciden en que una vez que los conocimientos en la lengua materna son suficientes como para que el pequeño sea capaz de asociar cada palabra con un objeto, se puede comenzar la enseñanza reglada de otro idioma. Es decir, no antes de los tres o cuatro años. En este momento de la evolución psicológica, el niño no ofrece resistencia a entender mensajes sencillos en otro idioma y a reproducirlos poco después, con una capacidad asombrosa para imitar nuevas fonéticas. Algo que, inevitablemente, se va perdiendo con los años.
A la edad preescolar los niños aprenden muy bien los contenidos de memoria a través de canciones y cuentos. Ellos no sienten la necesidad de saber cómo se escriben las palabras. El éxito del método que se escoja para enseñar al pequeño radica en este punto: tiene que ser como un juego, algo que divierta al niño y le despierte su curiosidad.
Lo que se intenta es que el niño le coja el gusto al idioma y lo disfrute. No hay que olvidar que los resultados se esperan a largo plazo. Con lo cual, lo mejor será que se hagan con una segunda lengua y no que la vean como una asignatura más con reglas y exámenes.
Bilingüe desde la cuna
Las tornas cambian cuando el pequeño tiene a su disposición el bilingüismo desde que nace, o sea padre y madre de lenguas diferentes, o cuando emigra a un país donde se habla otro idioma. Entonces la relación con el tiempo no puede ser tan relajada y la necesidad de comunicarse se impone y acelera el aprendizaje. La teoría se divide en dos enfoques mayoritarios sobre las formas más razonables de ayudar a un niño a hacerse a la vez con dos lenguas:
• Un padre, un idioma. Establece que cada progenitor asuma una lengua y se comunique exclusivamente en ese idioma con su hijo desde los primeros años de vida. Por ejemplo, la madre le habla en español y el padre, en inglés. Cuando cada padre le habla al niño en su idioma, al pequeño puede asociar idioma y persona y le resulta fácil hacer la diferencia entre los dos códigos.
• El idioma minoritario en casa. Recomienda que el niño use en la escuela y fuera de casa el idioma oficial del lugar en el que vive, mientras en casa, se habla en la lengua materna de la familia. Eso sí queda terminantemente prohibido para los adultos mezclar los idiomas, aunque probablemente el niño lo haga durante un tiempo. Un “error” que los padres deben tratar de corregir sin darle mucha importancia.
La gran duda de los padres, cuyas lenguas maternas es diferente, suele ser si vale la pena liar al pequeño con mensajes dispares o si acuerdan hablarle en el mismo idioma. En estos casos, los pedagogos recuerdan que el niño aprovechará los conocimientos y aprenderá independientemente del idioma en que le hablen y que lo mejor es que cada persona se comunique con el pequeño en la lengua en que mejor se expresa.
Es probable que si el niño aprende dos lenguas al mismo tiempo vaya adquiriendo más lentamente el vocabulario de cada una de ellas. Algunos expertos hablan de hasta seis meses de retraso respecto al momento de comenzar a hablar, pero en poco tiempo se pondrá al día y podrá usar los dos idiomas con soltura.
¿Cuáles son los errores más frecuentes que comete un niño que está aprendiendo al mismo tiempo a hablar en dos idiomas? A veces, invierten el orden de las palabras de una oración, o mezclan varios idiomas en la misma frase, pero saben perfectamente lo que quieren decir. Los padres deben corregir estos errores de una manera divertida sin que supongan un trauma para el pequeño. Es cuestión de tiempo y paciencia. Si padres e hijos no hablan el mismo idioma en casa, la comunicación familiar puede debilitarse y los padres podrían perder cierto control sobre sus hijos. Cuando los adultos no dominan la lengua que sus hijos aprenden en el colegio y que, probablemente, terminará imponiéndose, la influencia de la escuela sería primordial y los padres perderían terreno en la educación.
Pautas para ayudarle
• Háblale siempre en un mismo idioma, el que dominas mejor. Le ayudarás a diferenciar los dos códigos.
• Enséñale el respeto por ambos idiomas. No permitas que te hable en dos lenguas a la vez y cada vez que se equivoca, repite correctamente la oración sin forzarle a que haga lo mismo.
• Intenta que pueda hablar con frecuencia ambos idiomas. Los mejores interlocutores son los padres y los amigos del colegio. Las cintas y los videos no resultan tan buenos compañeros de viaje.
• Procura que el niño lea cuentos en ambos idiomas. Funciona muy bien para ampliar el vocabulario. No te alarmes si uno de los idiomas predomina sobre el otro. Es totalmente normal y lógico cuando un idioma se escucha más que otro.
• Usa el mismo idioma con todos tus hijos. La lengua crea vínculos emocionales y no conviene crear diferencias.
• Sé constante. La práctica continuada y el grado de exposición a la nueva lengua son factores que facilitan el aprendizaje. Conviene integrar el idioma en las actividades de juego del niño.
• Procura viajar al país de la segunda lengua. La práctica de un idioma va unida al mundo de los afectos. Crear lazos con la otra familia o la segunda cultura le motivará para seguir esforzándose. Igualmente, expresar opiniones negativas sobre el país del segundo idioma puede generar en el niño sentimientos de rechazo que le lleven a negarse a hablarlo.
• Haz que se sienta orgulloso de su diferencia. El mejor aliciente para un niño bilingüe es sentir la satisfacción de sus padres cuando le oyen expresarse correctamente en ambos idiomas.
Asesoramiento: Petra María Pérez Alonso-Geta Directora del Instituto de Creatividad de la universidad de Valencia
Karelia Vázquez
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
